bub
Blog

Ciència recreativa, a casa!

Posted in: General, Portada on 21 de març de 2020

Ciència recreativa, a casa!

En aquests dies de confinament atesa l’emergència sanitària per la pandèmia del Covid-19, podem passar moltes hores a casa amb els més menuts de la família intentant entretenir-nos. És un bon moment per recuperar estones junts, que podem aprofitar per aprendre coses noves entre tots!

I des d’Astrogirona us proposem un parell d’activitats que podeu fer a casa.

En primer lloc, podeu fer experiments químics molt interessants, com per exemple aquest que us presentem ara i que s’anomena “La Serp del Faraó”, o el volcà del desert.

Us proposem un petit i divertit experiment que podeu fer a casa amb els nens i nenes i amb materials totalment casolans. És un experiment químic que mostra com una serp (o segons com es vulgui mirar, un volcà), creix lentament a partir del sucre.

Per a realitzar l’experiment necessiteu:

4 cullerades de sucre
1 cullerada de bicarbonat
Gasolina d’encenedor o alcohol, o alcohol de cremar, o gel d’encesa
Sorra fina, també pots fer servir terra
Un morter y la seva mà
Encenedor o mistos
Superfície de treball no inflamable (per si de cas)

Instruccions:

Heu de barrejar molt bé el sucre i el bicarbonat, i heu de esmicolar el més finament possible aquesta barreja amb la mà del morter.

Heu de fer una petita muntanya de sorra o terra, amb un forat al mig, com un volcà.
Poseu a dins d’aquest forat la barreja del sucre i el bicarbonat.

Amb compte, afegiu al perímetre de la barreja un rajolí del combustible triat.

Enceneu el combustible amb molta cura, però no us preocupeu, no explotarà!

Observeu com va creixent la Serp del Faraó, o es desenvolupa un bonic núvol piroclàstic!

Podeu fer diverses versions variant les quantitats i grau de finesa de la barreja de sucre i bicarbonat.

L’explicació de com creix la serp la trobareu al vídeo!

És un experiment inspirat pels cracks de “Reacciona,Explota”, UdG.

Els alquimistes del vídeo són: Alina Vila Balaguer i Rafael Balaguer Rosa.

Algunes imatges:

 Serp del Faraó

 Serp del Faraó

 Serp del Faraó

 Serp del Faraó

Espectroscopi casolà.

I el nostre company Carles Miret ens proposa també iniciar-nos en l’espectroscòpia. En Carles ens comenta que “en moments foscos com els que estem vivint, i amb el temps que tenim per pensar estant a casa, potser algú es vol animar a veure la llum d’una manera diferent i construir-se, amb materials que tenim a casa, un espectòmetre. Per les estrelles no servirà, però estarem una mica entretinguts”.

Aquí teniu l’espectroscopi casolà i alguns resultats molt interessants:

 Espectroscopi casolà

Espectre de la TV:

 Espectroscopi casolà

Espectre d’un llum halògen:

 Espectroscopi casolà

En aquests enllaços trobareu la informació sobre aquest enginyós aparell, només necessiteu imprimir el model i reaprofitar un dvd vell que no feu servir!

Model per imprimir.

Indicacions i consell per muntar-lo.

Bona ciència divertida i salut per a tothom!

FacebookTwitterGoogle+Compartir
tag

Descoberta per primera vegada una proteïna d’origen extraterrestre en un meteorit

Posted in: General, Portada on 2 de març de 2020

Descoberta per primera vegada una proteïna d’origen extraterrestre en un meteorit.

Si es confirmen els resultats de l’estudi que l’ha identificat, aquesta és la primera vegada que es descobreix una proteïna completa en un objecte procedent de l’espai.
 

 Meteorits Acfer 086 i Allende

Els científics han informat sobre el descobriment de “la primera proteïna d’origen extraterrestre”, és la primera vegada que aquest important component de la vida s’ha trobat en un meteorit.

S’han detectat petits rastres d’una nova proteïna anomenada “hemolitina” dins del meteorit Acfer 086, segons un estudi publicat recentment a l’arxiu de preimpressió arXiv . La troballa podria tenir grans implicacions per a comprendre els orígens de la vida a la Terra o en altres llocs de l’univers, encara que primer ha de ser corroborada per altres investigadors.

L’hemolitina ha estat identificada en el meteorit Acfer 086 (A), i altres aminoàcids ja havien estat identificats prèviament en el mateix meteorit i també en el meteorit Allende (B).

“En aquest punt, necessitem que altres científics emprin mètodes acurats per repetir els nostres experiments i confirmar els nostres resultats”, va dir la coautora de l’estudi Julie McGeoch, biòloga molecular a la Universitat de Harvard. L’equip de McGeoch ha presentat l’estudi en les Actes de l’Acadèmia Nacional de Ciències, però encara no ha estat revisat per persones expertes.

Encara que altres equips necessitaran confirmar els resultats, val la pena assenyalar que la nova detecció d’una “proteïna meteorítica”, com es descriu en l’estudi, és la culminació de més d’una dècada d’investigació.

 Hemolitina

El 2007, McGeoch i els seus col·laboradors de la companyia PLEX, que proveeix la indústria de semiconductors, estudiaven les interaccions entre l’aigua i les proteïnes. Els experiments van fer que McGeoch pensés en possibles reaccions de les proteïnes en un entorn hidratat que podrien haver ocorregut dins dels núvols interestel·lars que finalment van donar origen al nostre sistema solar.

Aquestes reaccions químiques primerenques i els ingredients presolars són pistes essencials de com la Terra va arribar a acollir vida i com de comuns podrien ser les condicions habitables en altres sistemes estel·lars. Els meteorits són un regal del cel per als científics que estudien aquests problemes perquè són càpsules de temps que sovint es remunten al sistema solar infantil, al nostre mateix origen còsmic.

Se sap des de fa dècades que els meteorits contenen aminoàcids , compostos orgànics que formen proteïnes. Però per determinar si els meteorits poden contenir proteïnes completes, en lloc de només aminoàcids, l’equip de McGeoch necessitava aïllar proteïnes potencials de les mostres, analitzar la seva composició química i caracteritzar la seva estructura molecular.

Això requeria accés a “la millor espectrometria de masses”, va dir McGeoch, i els equips necessaris van ser proporcionats per la companyia Bruker. Amb aquests sofisticats sistemes, l’equip va poder caracteritzar una proteïna que anomenen “hemolitina” al meteorit Acfer 086, que es va trobar a Algèria el 1990. Acfer 086 és una condrita carbonàcia del grup CV, de tipus 3.

Les condrites carbonàcies són una classe important de condrites que majoritàriament tenen relacions de Mg/Si prop del valor solar. El grup químic Vigarano (CV) de condrites carbonàcies es distingeix pels seus còndruls grans (de mida de mm), molts dels quals estan envoltats de vores ígnies, grans inclusions refractàries i matriu abundant (40% en volum). El tipus 3 designa condrites que es caracteritzen per abundants còndruls, baixos graus d’alteració aquosa i encaixos minerals no equilibrats.

Per assegurar que la proteïna no fos simplement contaminació d’origen terrestre, els investigadors van calcular la seva relació de deuteri/hidrogen (D/H), que és un valor que contextualitza els orígens dels materials. Els resultats van revelar “relacions D/H extraterrestres molt altes”, segons l’estudi, el que suggereix que la proteïna es va formar al disc proto-solar o potser fins i tot abans, en núvols moleculars interestel·lars que existien molt abans del naixement de el Sol.

Atès que alguns meteorits contenen grans de pols d’estrelles que són més antics que el nostre sistema solar, no és desgavellat imaginar que també podrien preservar proteïnes que daten de milers de milions d’anys. L’hemolitina és un exemple particularment intrigant perquè podria dividir la molècula d’aigua en les seves parts constituents d’oxigen i hidrogen, que és un procés que va exercir un paper important en el desenvolupament de la vida a la Terra.

El mecanisme de divisió de l’aigua de l’hemolitina “és només especulació en aquest moment”, ha assenyalat McGeoch. “Si és cert, aquesta podria ser una font d’energia química, que és l’ingredient més important per al procés bioquímic que condueix a la vida”.

Amb aquesta fi, McGeoch i els seus col·legues planegen continuar provant les propietats de l’hemolitina, al mateix temps que intenten precisar l’estructura cristal·lina exacta de la proteïna. Aquestes línies d’investigació, combinades amb qualsevol detecció confirmada de proteïnes meteorítiques per altres equips, aportaran llum sobre les condicions extraordinàries que van portar a l’adveniment de la vida a la Terra.

tag

Les ones de ràdio procedents del Sol afecten a les balenes

Posted in: General, Portada on 28 de febrer de 2020

A vegades les balenes grises fan quelcom molt estrany. Queden varades a les platges sense raó aparent. Sense lesions ni ferides. Sense malalties, sense estar exposades a la desagradable exploració del fons marí pels sonars de l’Armada… Simplement es perden.

Però, per què? Un equip d’investigadors de la Universitat de Duke i el Planetari Adler poden haver trobat la resposta, i és una mica sorprenent. El seu estudi va ser publicat en l’edició d’aquesta setmana de Current Biology.

Balena gris, NOAA
Els biòlegs han sospitat durant molt de temps que les balenes tenen una brúixola interna, fet que els permet navegar utilitzant camps magnètics com fan també les aus i les abelles. Això faria a les balenes vulnerables al “clima espacial”. Durant les tempestes geomagnètiques, el desplaçament de les línies de camp magnètic podria confondre a les seves brúixoles internes, desviant a les balenes de les seves rutes habituals.

Però això no és el que mostra el nou estudi!

“Estem realment sorpresos pels nostres resultats”, diu l’autor principal Jesse Granger, estudiant de doctorat en biologia a la Universitat de Duke. “Les tempestes geomagnètiques no estan varant a les balenes”, afirma. En canvi, la millor explicació semblen ser les ràfegues de ràdio solars!

Durant els períodes d’alta activitat solar, el Sol emet ràfegues d’energia de ràdio de banda ampla. Molts operadors de ràdio d’ona curta s’han sorprès per l’aparició sobtada d’un rugit d’estàtica en els seus auriculars després d’una forta flamarada solar. Les balenes semblen estar sintonitzant també la ràdio solar!

Com sona el Sol? A continuació pots escoltar una explosió de ràdio solar gravada el 6 de maig de 2019 per Thomas Ashcraft.

Explosió de ràdio solar gravada el 6 de maig de 2019 per Thomas Ashcraft.
L’equip de Granger va analitzar 35 anys de dades d’avaraments de balenes grises compilats per la NOAA. “Vam triar balenes grises perquè la seva espècie té una de les migracions més llargues de qualsevol mamífer i és un migrador proper a la costa, el que suggereix que petits errors de navegació augmenten el risc d’avaraments”, van explicar. “Només es van utilitzar dades de balenes que van quedar varades sense signes de lesions, malalties, demacració o interacció humana (per exemple, sonars de la Marina, embolics amb xarxes, impactes amb vaixells…)”.

Es va poder correlacionar els avaraments amb diversos índexs d’activitat solar de llarga durada, inclòs el nombre de taques solars, el soroll de ràdio (F10.7) i l’activitat geomagnètica (Ap). Els resultats es mostren en els histogrames a continuació.

Correlació entre avaraments i fenomens solars
Els avaraments es van correlacionar amb el nombre de taques solars, es van correlacionar fortament amb el soroll de RF (emissions de ràdio solars), i no es van correlacionar amb l’activitat geomagnètica.

Segons les estadístiques, hi va haver un augment de 4.3 vegades en la probabilitat d’un avarament en dies amb alts nivells d’emissió de ràdio de 2800 MHz (F10.7). D’altra banda, NO hi va haver relació entre els avaraments i l’activitat geomagnètica (Ap).

Aquest és un resultat important, en part perquè suggereix com les balenes podrien estar detectant camps magnètics. Una possible explicació per a la magnetorecepció en animals és el mecanisme de parells radicals. Aquest és un tipus de brúixola química en què els camps magnètics regulen una reacció química que involucra proteïnes. En les aus, la reacció té lloc en el globus ocular.

Aquest tipus de brúixola es pot veure interromput per… ho has endevinat… camps de radiofreqüència! Si les balenes tenen una brúixola radical, podria explicar els resultats de Granger et al.

La nova investigació també podria salvar vides. “Les balenes varades poques vegades sobreviuen, només si són descobertes a temps per grups que tenen els recursos suficients com per tornar-les a l’aigua”, assenyala Granger. “Utilitzant aquesta correlació, podem fer millors prediccions sobre quan les balenes tenen un major risc d’avarament, i així fer que les brigades de voluntaris rescatadors estiguin més actives i en alerta durant aquests períodes de temps”.

Les balenes grises tenen problemes greus i la seva supervivència contínua és qüestionable. La població del Pacífic Nord occidental segueix sent baixa, s’estima que aquesta població inclou menys de 200 individus. Però ara podem ser una mica més optimistes, potser a partir d’ara l’astronomia podrà ajudar directament a les balenes a salvar-se d’una possible extinció.

Participació de Rafael Balaguer al programa Cuarto Milenio comentant aquest tema, tot just a l’inici del programa:

 Cuarto Milenio

tag

La Terra acaba de capturar una nova lluna

Posted in: General, Portada on 28 de febrer de 2020

La Terra acaba de capturar una nova lluna. És petita, poc més gran que un automòbil, però segons els astrònoms ha entrat fa molt poc a formar part de la col·lecció de satèl·lits naturals que acompanyen al nostre planeta.

Nova mini lluna, 2020 CD3

El passat 18 de febrer, en efecte, un equip d’investigadors del Catalina Sky Survey, a Arizona, va veure un objecte fosc movent-se ràpidament a través de el cel. Durant els dies següents, sis observatoris de tot el món van observar també el misteriós objecte, designat com 2020 CD3, i van calcular la seva òrbita, confirmant que porta almenys tres anys unit gravitacionalment a la Terra.

El següent pas va ser anunciar el descobriment al Minor Planet Center, on s’analitzen les trajectòries de petits cossos en l’espai. En un comunicat, els científics asseguren que “no s’ha trobat cap vincle amb un objecte artificial conegut”, el que implica gairebé amb tota seguretat que es tracta d’un asteroide “capturat” al vol per la gravetat terrestre mentre passava prop del nostre planeta.

Es tracta, que sapiguem, del segon asteroide que la Terra converteix en una nova lluna. El primer, 2006 RH120, va ser un satèl·lit terrestre durant tot just un any (entre setembre de 2006 i juny de 2007) i després va aconseguir escapar, perdent-se de nou en la immensitat de l’espai.

Segons els astrònoms, la nova lluna té entre 1,9 i 3,5 metres de diàmetre, pel que no és rival per al principal satèl·lit de la Terra. La seva magnitud absoluta és de 32. Gira al voltant del nostre planeta un cop cada 47 dies en una àmplia òrbita ovalada que la porta periòdicament a estar molt més a prop nostre que la Lluna.Per entendre millor la mida dels asteroides, podeu veure aquesta fantàstica simulació:

No obstant això, aquesta òrbita no és estable, per la qual cosa és molt probable que en qüestió de tot just uns mesos 2020 CD3 sigui “llançada” molt lluny de la Terra. “Mentre parlem, ja s’està allunyant del sistema Terra-Lluna”, afirma Grigori Fedorets, de la Universitat Queen a Belfast. Pel que sembla, la seva “fugida” definitiva podria produir-se a l’abril de 2020.

No obstant això, les diverses simulacions dutes a terme de la seva trajectòria mostren resultats diferents. Els investigadors opinen que calen més observacions per poder predir amb precisió el destí d’aquesta nova mini lluna, i fins i tot per confirmar si efectivament es tracta d’un satèl·lit natural i no d’alguna cosa construïda per l’home, tot i que de moment no sembla que emeti cap tipus d’emissió artificial. “El nostre equip -assegura Fedorets- treballa sense descans per aconseguir una solució”.

Font: ABC.

tag

Betelgeuse recupera la seva brillantor!

Posted in: General, Portada on 21 de febrer de 2020

BETELGEUSE ES RECUPERA! Sembla que no ens haurem de preocupar pel futur “immediat” de Betelgeuse, ara mateix “és poc probable que pateixi una explosió de supernova aviat”, diu l’astrònom sud-coreà Bum-Suk Yeom. L’estrella supergegant vermella Betelgeuse sembla que finalment ha aturat el seu enfosquiment sense precedents i ha incrementat la seva brilantor durant els últims dies. Yoem ha elaborat aquesta corba de llum a partir de les dades recollides per l’American Association of Variable Star Observers (AAVSO):

Corba de llum de Betelgeuse

Segons les dades, Betelegeuse va assolir la seva brillantor mínima entre el 12 i el 14 de febrer, i ara torna a brillar amb més intensitat.

Un equip dirigit per Miguel Montargès, astrònom de KU Leuven a Bèlgica, ha estat observant l’estrella amb el Very Large Telescope (VLT) de l’ESO des de desembre de 2019, amb l’objectiu de comprendre per què s’està tornant més feble. Entre les primeres observacions que van sortir del seu treball es troben aquestes noves i sorprenents imatges de la superfície de Betelgeuse, preses durant 2019 amb l’instrument SPHERE.

L’equip també va observar amb detall l’estrella amb SPHERE al gener de 2019, abans que comencés a atenuar-se, donant-nos una imatge d’abans i després de Betelgeuse. Preses en llum visible, les imatges ressalten els canvis que ocorren en l’estrella tant en brillantor com en forma aparent.

SPHERE

Com totes les supergegants vermelles, Betelgeuse algun dia es convertirà en supernova, però els astrònoms no creuen que això estigui succeint ara. Tenen altres hipòtesis per explicar exactament què està causant el canvi en la forma i la brillantor vist en les imatges de SPHERE. “Els dos escenaris en els quals estem treballant són un refredament de la superfície a causa de l’excepcional activitat estel·lar o l’expulsió de pols cap a nosaltres”, diu Montargès. “Per descomptat, el nostre coneixement de les supergegants vermelles segueix estant incomplet, i aquest treball encara està en progrés, de manera que encara pot ocórrer una sorpresa”.

Montargès i el seu equip necessitaven el VLT en el Turó Paranal a Xile per estudiar l’estrella, que està a més de 700 anys llum de distància, i reunir pistes sobre el seu enfosquiment. “L’Observatori Paranal de l’ESO és una de les poques instal·lacions capaces d’obtenir imatges de la superfície de Betelgeuse”, explica Montargès. Els instruments en el VLT de l’ESO permeten observacions des del visible fins a l’infraroig mig, el que significa que els astrònoms poden veure tant la superfície de Betelgeuse com el material al seu voltant. “És l’única manera per la qual podem entendre el que li està succeint a l’estrella”, diuen.

Una altra nova imatge, obtinguda amb l’instrument Visir, mostra la llum infraroja emesa per la pols que envolta Betelgeuse al desembre de 2019. Aquestes observacions van ser fetes per un equip dirigit per Pierre Kervella de l’Observatori de París a França, que va explicar que la longitud d’ona de la imatge és similar a la detectada per les càmeres de calor. Els núvols de pols, que s’assemblen a flames en la imatge Visir, es formen quan l’estrella llança el seu material a l’espai.

VISIR

L’increment de brillantor que sembla detectar-se ara estava previst per alguns astrònoms. Ed Guinan i Richard Wasatonic de la Universitat de Villanova van suggerir recentment que la brillantor de Betelgeuse podria “tornar a rebotar” durant la setmana del 21 de febrer! La seva predicció es basava en una anàlisi de Fourier de la corba de llum de Betelgeuse, que va revelar un fort període de 430 dies. Si l’atenuació actual fos només una immersió inusualment profunda en la variabilitat natural de Betelgeuse de 430 dies, raonaven, la seva brillantor hauria de tornar a augmentar el 21 de febrer +/- 7 dies.

Corba de llum de Betelgeuse

Sembla que la seva predicció es fa realitat. Tanmateix, és massa aviat per treure una conclusió ferma perquè el canvi – si això és realment el que està passant – encara és a les seves primeres etapes. Estigueu atents a les actualitzacions!

I com veiem Betelgeuse des d’Astrogirona? Doncs salvant totes les distàncies, podem obtenir resultats interessants.

Aquesta imatge d’alta resolució ja mostra que potser Betelgeuse no sembla tant esfèrica com podríem esperar i com es mostren habitualment en les fotografies les estrelles brillants. La imatge, obtinguda el 5 de gener de 2020, mostra certa asimetria, coherent amb els canvis morfològics documentats.

Betelgeuse

També podem analitzar l’espectre de Betelgeuse. Us deixem dos espectres diferents obtinguts amb anys de diferència. Estan obtinguts amb càmeres diferents, amb diferents sensibilitats, però la zona central de l’espectre és bàsicament la mateixa en ambdós gràfics, el que ens fa pensar que els canvis en la brillantor de Betelgeuse no tindran tant a veure amb la seva evolució estel·lar, i que tindrien més a veure amb el cicle de variabilitat comentat anterior anterior. Repetirem les observacions amb la mateixa càmera de la primera sèrie d’observacions per tal d’afinar les conclusions.

Espectre de Betelgeuse

Espectre de Betelgeuse

Font: Spaceweather i Astrogirona, Rafael Balaguer.

tag

Taller: aprèn a utilitzar el teu telescopi

Posted in: on 21 de gener de 2020

T’han regalat un telescopi aquestes festes i no acabes de tenir clar com fer-lo servir? Fa temps que està per casa agafant pols? Doncs porta’l i t’ajudarem a posar-lo en marxa i a que puguis gaudir de l’observació astronòmica.

El taller tindrà lloc el divendres 28 de febrer a les 21h al Mas Roig II (Llagostera).
Què cal portar?

  • Tot el teu equip d’observació: telescopi, muntura, oculars, bateria…
  • Roba d’abric
  • Frontal
  • Si vols pots portar alguna cosa per sopar, cap problema!
  • L’activitat és gratuïta per als socis d’AstroGirona i té un cost de 5€ per a persones no sòcies de l’agrupació.

    Mapa de situació del Mas Roig II:

    tag

    Reunió de treball (per a socis)

    Posted in: on 16 de gener de 2020

    En l’última assemblea es va proposar de dur a terme una reunió de treball, per tal que tots els socis puguin participar i donar idees, compartir punts de vista i proposar activitats.

    La reunió tindrà lloc el divendres 24 de gener a les 20:30h a la sala de la biblioteca de Llagostera (Centre Cultural Can Roig). Vine a dir la teva!

    tag

    Betelgeuse redueix la seva brillantor a la meitat

    Posted in: General, Portada on 4 de gener de 2020

    Per als astrònoms, tant els professionals com aficionats, l’estrella Alpha Orionis, més coneguda com Betelgeuse, és una vella amiga. Situada a la constel·lació d’Orió, a uns 700 anys llum de distància, és la novena estrella més brillant del firmament que podem observar des de la Terra. De fet, té una massa 12 vegades més gran que la del nostre Sol, el que es tradueix en que si la deixéssim caure en el centre del nostre Sistema Solar, s’estendria fins a on es troba Júpiter. No obstant això, últimament els vigilants de cel han notat alguna cosa estranya: Betelgeuse brilla la meitat del normal!

    Betelgeuse

    Alpha Orionis és una supergegant vermella que ja ha esgotat el combustible del seu nucli, de manera que ha augmentat molt de mida. Després d’aquest creixement, patirà una implosió central i un col·lapse massiu que la portarà a convertir-se en una supernova de tipus II. Encara que el seu destí es coneix des de fa temps -el 1836 l’astrònom John Herschel ja es va adonar de les seves fluctuacions-, no se sap amb certesa quan passarà aquest desenllaç, que seria visible a simple vista des de la Terra.

    El passat 8 de desembre, investigadors de la Universitat de Villanova (Estats Units) van publicar un article a «The Astronomer’s Telegram» en què afirmaven que la brillantor de Betelgeuse s’havia esvaït aproximadament una magnitud, o una mica més de la meitat de la seva magnitud habitual +0.5 a +1.5. Encara que sigui un estel fluctuant, una variabilitat tan gran podria ser senyal que està a punt de col·lapsar. Si això passés, el nostre planeta no estaria a la zona de perill i no ens veuríem afectats. Per contra, seria una oportunitat única perquè els astrònoms puguin observar el fenomen, que mai s’hauria donat en l’era del telescopi. A més, no es limitaria només als telescopis òptics, sinó que també es podria estrenar l’Observatori d’ones gravitacionals d’interferometria làser (LIGO) per detectar les ones gravitacionals de la supernova, així com l’observatori de neutrins de l’Antàrtida.

    Què veuríem llavors al cel? Segons recull Phys.com i guiant-se pel mateix episodi similar ocorregut al Gran Núvol de Magallanes (també un esdeveniment Tipus IIb) com a model, «calculem que quan exploti, Betelgeuse brillaria a una magnitud de -10. Això és 16 vegades més feble que una lluna plena, però 100 vegades més brillant que Venus, el que el fa fàcilment visible al cel durant el dia». De moment, només cal esperar, però els astrònoms esperen que torni a il·luminar a principis de 2020. En el cas que Betelgeuse es convertís en una supernova de tipus II davant els nostres ulls, estaríem davant d’una situació agredolça: veurem un esdeveniment únic a el cel, però la constel·lació d’Orió mai tornarà a ser la mateixa.

    Font: ABC.

    tag

    Cometa C/2017 T2 Panstarrs

    Posted in: General, Portada on 4 de gener de 2020

    Aquests dies tenim ben visible molt alt al cel el Cometa C/2017 T2 Panstarrs, que arribarà al periheli i màxima brillantor durant el mes de maig de 2020.

    Durant el passat mes de desembre el cometa C/2017 T2 (PANSTARRS) va pujar de brillantor des de la magnitud visual 10 a la 9.5 coincidint amb la seva màxima aproximació a la Terra, que va ser el 29 de desembre de 2019 a una distància de 1.52 U.A. del nostre planeta. Les observacions visuals de la seva coma han estimat que la seva grandària angular continua mantenint-se estable al voltant dels 2.5′ (uns 175.000 km), amb un lleuger augment en la seva condensació que s’acosta a grau 5 de mitjana. La seva cua de pols també ha estat observada visualment amb una longitud de fins a 6’de longitud. Fotogràficament el cometa té un bonic aspecte registrant, a més de la seva cua amb fins a uns 20’de longitud, una gran tènue coma exterior verdosa de fins a 13′ de mida angular, tal com es pot veure a la imatge següent, de Michael Jäger, obtinguda el 21 de desembre de 2019, desde Weißenkirchen (Austria).

    Foto de Michael Jäger

    Al gener el cometa augmentarà molt lentament de brillantor en compensar el seu acostament al Sol amb el seu relatiu allunyament de la Terra, mantenint-se tot el mes a prop de la magnitud 9.5 i observable mitjançant petits telescopis des de llocs foscos.

    Serà observable durant tot el mes de gener, estant molt alt al cel durant la primera part de la nit, us animem a intentar observar-lo!

    Podeu utilitzar aquestes cartes per ajudar-vos en la seva localització:

    Mapa de situació

    Mapa de situació

    Des d’Astrogirona també hem fet les nostres observacions i aquí us compartim alguns resultats.

    En Jordi Arnella el va fotografiar des d’Els Àngels, a Girona, el dia 22 de desembre de 2019 a les 20:54. És una única fotografia de 60 segons d’exposició amb un telescopi Celestron C8 amb sistema Hyperstar, a f/2:

    Foto de Jordi Arnella

    I el dia 28 de desembre de 2019, des de Rocafort, al Bages, en Rafael Balaguer va estar observant el nucli del cometa per obtenir el seu espectre:

    Foto de Rafael Balaguer

    Foto de Rafael Balaguer

    El dia 25 de gener de 2020, el cometa ja estava molt a prop del doble cúmul de Perseus, i en Lluís Amat el va poder captar:

    Foto de Lluís Amat

    Aquesta és la previsió de la seva brillantor:

    Magnitud

    Font: Cometografia i Astrogirona.

    tag

    Eclipsi penombral de Lluna, 10 de gener 2020

    Posted in: on 4 de gener de 2020

    Observació de l’eclipsi penombral de Lluna del 10 de gener de 2020.

    Un eclipsi de Lluna es produeix quan la Lluna plena passa per la línia imaginària que uneix els centres del Sol i de la Terra i entra en el con d’ombra projectat per la Terra il·luminada pel Sol (S). La Terra projecta en l’espai un con de foscor total (ombra, U), envoltat d’una zona de foscor parcial (penombra, P) i, en conseqüència, poden donar-se tres tipus d’eclipsi: (1) eclipsi penombral, quan la Lluna entra en la zona de penombra; (2) eclipsi total, quan la Lluna entra totalment en la zona d’ombra; i (3) eclipsi parcial, quan la Lluna entra parcialment en l’ombra i la resta de Selene en la penombra.

    Com podeu veure en el gràfic, el punt X determina el vèrtex del con d’ombra de foscor total i la Lluna queda més lluny. És per això que durant l’eclipsi la Lluna no queda enfosquida del tot i adquireix un to vermellós (r) ja que l’atmosfera (A) de la Terra (de fet el vapor d’aigua dels núvols) absorbeix tots els colors de l’espectre excepte el vermell, capricis de la refracció!. És el mateix que passa quan el Sol està baix sobre l’horitzó a la sortida o a la posta i se’ns mostra vermell tot decorant els nostres cels. Imagineu les sensacions de la Humanitat antiga en veure que la Lluna sobtadament es tornava vermella! De fet aquest espectacle poderós sempre ha impressionant profundament als humans.

    Eclipsi de Lluna

    Així, en definitiva, el que veiem durant un eclipsi és l’ombra de la Terra projectada sobre la Lluna. Ja Pitàgores i els seus seguidors al segle V a.C. van deduir que la Terra era una esfera i no plana com es creia aleshores en veure que l’ombra de la Terra sobre la Lluna era, de fet, rodona.

    I com és que si els eclipsis es produeixen en Lluna plena no hi ha un eclipsi cada mes? Doncs perquè l’òrbita de la Lluna al voltant de la Terra no es desenvolupa sempre en el mateix pla, i en canvi se situa per sobre o per sota d’aquest pla evitant l’alineació amb la Terra i el Sol i, per tant, els eclipsis. Així tenim que la Lluna descriu un sinusoide al voltant del nostre planeta en lloc de traçar un cercle sense oscil·lacions.

    I podrem observar un eclipsi penombral de Lluna la nit del proper dia 10 de gener de 2020.

    En efecte, l’Associació Astronòmica de Girona www.astrogirona.com organitza una observació pública d’aquest eclipsi al Mas Roig II de Llagostera.

    ATENCIÓ: L’eclipsi és penombral, gairebé sempre és imperceptible a l’ull humà, però fàcilment apreciable en fotografia, porteu la càmera.

    Amb els telescopis i els diferents equips de captura d’imatge que l’Associació Astronòmica de Girona posarà a l’abast del públic podreu comprovar com de sorprenent pot resultar la nostra germana còsmica, la turmentada superfície crateritzada de la Lluna és una visió inoblidable!

    Si us voleu afegir al nostre camp d’observació amb els vostres telescopis sereu benvinguts, nosaltres ens trobarem al Mas Roig de Llagostera a partir de les 19:30.

    EL MOMENT DE MÀXIMA FOSCOR SERÀ A LES 20.10. Les fases i els horaris d’aquest eclipsi són els següents:

    Efemèrides eclipsi

    Efemèrides eclipsi

    Eclipsi penombral de Lluna del 10/01/20

    Recordeu que no calen instruments especials per a gaudir de l’eclipsi. A ull nu ja podeu fer veritable astronomia, com calcular el grau de foscor o profunditat a què arriba l’eclipsi. Aquesta foscor la mesurem segons l’escala de Danjon.

    L’escala de Danjon estima el grau d’enfosquiment de la Lluna durant un eclipsi, a causa de l’opacitat dels núvols i la pols de l’atmosfera terrestre quan aquesta refracta la llum provinent del Sol. Va ser introduïda a l’any 1920 per l’astrònom francès André-Louis Danjon (Caen 1890, Paris 1967) conegut per les seves innovacions en la instrumentació astronòmica i els seus estudis sobre la rotació de la Terra.

    Escala de Danjon

    Rafael Balaguer Rosa.

    tag